És El Codi Da Vinci “l'agressió més seriosa contra el cristianisme”?

Vegi aquesta pàgina en: Anglès, Albanès, Xinès tradicional, Búlgar, Czech, Holandès, Francès, Indonès, Italià, Japonès, Koreà, Slovak, Castellà, Tagàlog, ucraïnès
Copyrighted photograph. Lic: h

No és cap secret que el cristianisme als EUA, RU i altres nacions estigui cada vegada més sota l’atac feroç dels mitjans de comunicació, a les escoles, a les corts i, massa sovint, fins i tot a les esglésies. En una cultura que sistemàticament procura desacreditar Crist i la Seva Paraula, el teòleg (i pastor d'àrea de Chicago) Dr. Erwin Lutzer ha fet aquesta observació: “El Codi Da Vinci és l'agressió més seriosa contra el cristianisme que mai hagi presenciat.” [1]

En llum d'una declaració tan atrevida, deixi'ns fer un mirada més detallada a la novel·la immensament popular d'en Dan Brown, la pel·lícula aviat-a-ser-projectada del mateix nom i el seu possible impacte a l'església i la cultura.

La novel·la

Copyrighted photo.

Encara que Dan Brown ens faria creure que “tots els tipus d’art, arquitectura, documents, i rituals secrets en aquesta novel·la són acurats,” [2] El Codi Da Vinci és un obra de ficció, complerta amb nois bons, nois dolents i escapades d’acció. El seu protagonista, el criptòleg de Harvard Robert Langdon, és un caràcter bastant passiu amb poca complexitat. També, els canvis de trama de la novel·la són previsibles en el millor dels casos, i l'escriptura, encara que ocasionalment bastant bona, és inmemorable. Està acceptablement passable com a ficció “popular”, [3] però difícilment com el tipus de novel·la que passaria la prova del temps de convenir un clàssic. I tanmateix, El Codi Da Vinci s'ha convertit en una sensació mundial.

La gran atracció d’aquesta novel·la altrament irremarcable és la seva teoria central de conspiració, la qual, molt simplement situada, veu a Jesús casat amb Maria Magdalena. Després de la mort de Jesús, Maria, llavors suposadament fugida amb el seu fill i convertida, gradualment, en un símbol del “femení sagrat” del paganisme antic.

Aquesta teoria no és a penes nova per a en Dan Brown; qualsevol estudiant seriós d'història eclesiàstica serà familiar amb aquesta antiga (per bé que aberrant) tradició, que s'ha considerat molt de temps com a heretgia per catòlics i protestants [4] Tanmateix, un només necessita aprofundir (i ni tan sols molt profundament) en la base “històrica” d’aquesta tradició per ser convençut que, en efecte, és ficció.

Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln [5] fan aquesta admissió que espanta pel que fa a la seva pròpia recerca:

Procuràvem només reduir completament [els Evangelis] — localitzar certs fragments de veritat possible o probable… fragments que podrien certificar un matrimoni entre Jesús i la dona coneguda com la Magdalena. …En ordre per trobar-los, ens adonàvem, que estaríem obligats a llegir entre línies, farcir certs buits, considerar de segur cesures i el·lipses. Hauríem de tractar amb omissions, amb innuends, amb referències que eren, en el millor dels casos, obliqües. [6]

Copyright, Universal Studios

Però l'agressió contra Crist i la Seva Paraula, la Bíblia, al Al Codi Da Vinci es més profund que el simple sofregit d'una teoria de conspiració antiga. Plantant llavors de dubte en la ment del lector pel que fa a com la Bíblia vingué a l’existència, la novel·la -i presumiblement la pel·lícula també- es converteix en una atac directe contra l'autoritat de les Escriptures. Segons l’historia fictícia de Mr. Brown, Leigh Teabing, [7] l'Emperador Romà Constantí trià d’entre els evangelis antics i escollí aquells que s'ajustaven a la seva agenda política, creant així el que ara tenim com la Bíblia, mentre que deliberadament suprimia d’altres documents més viables. [8] (En realitat, el cànon d'Escriptures no es posà davant d’un consell d'església fins després de la mort de Constantí –El Concili de Nice del dia de Constantí fou més relacionat amb la divinitat i natura de Crist.) La lliçó d'història “fictícia” de Brown és pseudoacadèmica argúcia que ha estat repetidament refutada per escolars històrics i bíblics. [9]

La Raó àuria
Copyrighted photograph. Lic: h

El llibre esmenta Leonardo Fibonacci di Pisa, un matemàtic de tretzè segle que descobria una sèrie de nombres amb una qualitat molt curiosa.

La seqüència de Fibonacci comença amb 0, llavors 1, llavors cada subsegüent nombre és la suma dels dos nombres previs (0, 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, etc.). Després dels primers uns quants nombres, la raó entre dos nombres qualssevol en la seqüència és 1.618 (i.e., el segon nombre és 1.618 vegades més gran que el nombre previ).

Què fa tan significativa aquesta descoberta, i com es refereix a la controvèrsia de creació/evolució? La raó 1.618, sabuda pels grecs antics com la Divina Proporció o Raó Àuria, es troba virtualment a tot arreu, tant en la natura com en l'art, música i arquitectura. Apareix en espirals com pinyes, petxines de mar, banyes, gira-sols i molts altres; és la raó entre cada un dels nostres ossos de dit, ossos del braç i ossos de cames. El nombre de fulles o pètals en una planta és sovint un nombre Fibonacci; això és per què és una flor amb cinc pètals més d'agradable per l'ull que un amb quatre pètals.

La nostra percepció de bellesa és molt sovint (inconscientment) basada en la raó 1.618. Sabent això, compositors i artistes -incloent Leonardo da Vinci- basen freqüentment els seus treballs en la Proporció Divina. Mentre moltes de les assercions de Brown pel que fa a aquest fenomen són qüestionable o completament falses,* la ubicació de la Proporció Divina, o PI, en la natura és ben documentat. És difícil imaginar una evidència més forta a favor del disseny, encara que els personatges ficticis de Brown dibuixen una mala conclusió.**

* L'asserció de Brown, per exemple, que la proporció d’abelles dones a homes en “qualsevol rusc al món” és pi; Brown, pàg. 94.

** “quan els antics descobriren PI, estaven segurs que havien ensopegat amb la pedra de Déu per a la construcció del món, i veneraren la natura a causa d'allò.” Brown, pàg. 95.

Idealment, només el més ingenu serà acceptat per tals assercions fetes en un treball de ficció; la trista veritat, tanmateix, es que molta de la població és ja molt ingènua pel que fa a la Paraula de Déu, i pitjor, molts estan desesperats per buscar una excusa per no creure’l ni obeir-lo. [10] Per a ells, les falsedats intel·ligentment presentades a El Codi Da Vinci seran tota la justificació que necessiten per continuar negant l'autoritat de la Bíblia.

Irònicament, és en aquest context que molts lectors es presentaran primer al tema fascinant del “La Seqüència de Fibonacci i la Raó àuria.” Vegi el la barra lateral per a més informació sobre aquesta evidència que dóna suport a la creació, i no a la evolució.

L'agressió

És llavors el Pastor Lutzer correcte al etiquetar El Codi Da Vinci com “l'agressió més seriosa contra el cristianisme” del nostre temps? En certa manera ha vingut a la vora de la veritat, perquè l'atac més gran contra el cristianisme i Jesucrist és, i sempre ha estat, l'agressió contra la Seva Paraula. Tanmateix, en aquesta guerra, El Codi Da Vinci és només una petita roda dentada sobre una roda molt més gran. Quants teòlegs i els líders cristians es troben amb les mans enlaire en contra d'una obra mediocre de ficció, mentre continua ensenyant que la Paraula de Déu no pot ser confiada el els seus 66 llibres, especialment Génesi? Algún dia El Codi Da Vinci se n'anirà silenciosament passat de moda, mentre que les generacions de cristians continuen aquell pendent relliscós d'incredulitat que comença amb l'acord avall. És en aquest camp de batalla que la guerra real s’està fent.

Si un creient decideix o no (amb la discreció) llegir El Codi Da Vinci o mirar la pel·lícula, roman imperatiu per ser informat de tots els aspectes de l’atac contra la Paraula de D’eu –tingui la forma que tingui- i “estar preparat per a donar una resposta” (1 Pere 3:15) per, de forma gentil i intel·ligent, vèncer qualsevol obstacle a l'evangeli de Jesucrist.

Notes i referències

  1. Citat com a cnn.com/2006/SHOWBIZ/books/03/28/life.davinci.reut/index.html, March 28, 2006. Tornar al texte.
  2. Dan Brown, The Da Vinci Code (New York: Doubleday, 2003) p. 1. Tornar al texte.
  3. Per oposició a la ficció que es classifica com “literari”; una distinció utilitzada per editors i autors. Tornar al texte.
  4. Vaig trobar per primer cop aquesta teoria mentre estudia el Nou Testament en una escola de Bíblia; Me'l vaig trobar una segona vegada en un altre treball de ficció que precedeix a El Codi Da Vinci en uns quants anys. Tornar al texte.
  5. Autors de Holy Blood, Holy Grail Delacorte Press, 1982; Baigent i Leigh van perdre últimament un plet contra Brown per violació de copyright. Tornar al texte.
  6. Com es cita a equip.org. Tornar al texte.
  7. Teabing és un anagrama de Baigent. És irònic que Brown decideixi posar el nom de Michael Baigent i Richard Leigh, que últimament portaven litigi contra ell (vegi la nota a peu de pàgina 5) al seu “expert”. Tornar al texte.
  8. Brown, pp. 231-235. Tornar al texte.
  9. Molts articles i llibres excel·lents disponibles que refuten sòlidament les declaracions fetes per Dan Brown. Un recurs especialment útil era The Real History Behind The Da Vinci Code per l'historiador (secular) Sharan Newman, Berkeley Books, Nova York, 2005. Tanmateix, si us plau usi aquesta –i altres eines- com a (Fets dels Apòstols 17:11). Tornar al texte.
  10. Romans 1:25. Tornar al texte.

Traduccions: Ferran Sabate - pedrAngular

Autor: Melinda Christian, Answers in Genesis USA

Copyright del text © 2006, Answers in Genesis USA, Tots els Drets Reservats - excepte com dit a la pàgina adjunta “Ús i Copyright” que concedeix ChristianAnswers.Net drets generosos per usar aquesta pàgina per treballar a les seves cases, testimoni personal, esglésies i escoles. Copyright d’il·lustracions, 2006, Films for Christ.

Associates for Biblical Research

Informació pertinent addicional

Jesus Christ: His Identity, Life, Death & Resurrection
Sobre Jesucrist
Respostes a preguntes freqüents